Bona tarda a totes i tots. Gràcies per acompanyar-me aquesta tarda en aquest espai tan magnífic del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Els he convocat, avui que fa un any de les eleccions al Parlament, per parlar-los de com veig el país, i com hem d’afrontar el futur, com hem d’avançar.
Ara que fa un any de la victòria independentista més important en escons i també en percentatge de vot. Per compartir amb tots i totes vosaltres on som i què cal fer per tornar a avançar. I per reafirmar el meu compromís amb una profunda transformació del país i d’afrontar amb tota la determinació i tota l’ambició la resolució del conflicte polític amb l’Estat.
Per això avui us parlaré del meu projecte per la Catalunya sencera. De com vull enfortir els grans consensos que ens defineixen com a país. De com ens han d’ajudar a impulsar el benestar i la prosperitat. La innovació, l’emprenedoria i el progrés econòmic. La sostenibilitat i el feminisme. La llengua i la cultura catalanes.
De com ens han d’ajudar a enfortir la democràcia i oferir a la ciutadania un horitzó de llibertat del tot irrenunciable. Aquesta idea de país inclou a tothom. Sigui com sigui, vingui d’on vingui, parli la llengua que parli i estimi com estimi. I aquesta idea de país vol arribar a tot arreu. Aquesta és la Catalunya sencera. Una Catalunya plural i diversa. Una Catalunya cohesionada. Sense ciutadans de primera i de segona. Sense comarques i ciutats que se sentin menystingudes. Una Catalunya justa, pròspera i lliure.
Una Catalunya que aspira a la plenitud en tots aquests àmbits i que avui es veu limitada i que veu de forma reiterada com l’Estat espanyol és incapaç de reconèixer i contribuir al progrés dels grans consensos que constitueixen la societat catalana.
Per això avui també us parlaré de la necessitat de desbloquejar la resolució del conflicte polític amb l’Estat. De la necessitat de posar fi a la repressió i que el Govern de l’Estat faci una proposta política per resoldre el conflicte amb Catalunya.
El Govern de l’Estat ha de demostrar el seu compromís democràtic. Perquè sense la resolució al conflicte polític Espanya llisca cap a l’autoritarisme com demostra l’amenaça de l’extrema dreta.
Si el Govern de l’Estat no entén això; no entén que si manté el bloqueig i l’immobilisme; no entén que sense la valentia d’afrontar les grans qüestions que la democràcia espanyola té pendent de resoldre —començant pel conflicte polític amb Catalunya—, si no entén això obrirà la porta a un govern de la dreta amb l’extrema dreta, obrirà pas a una etapa liderada per la dreta i l’extrema dreta. I això, en cap cas, serà responsabilitat de l’independentisme. Serà responsabilitat, única i exclusivament, de qui governa més pendent de no fer enfadar la dreta que de resoldre els conflictes de fons.
Per això, davant d’aquesta amenaça, davant del bloqueig de l’Estat i davant de la necessitat de donar un nou impuls a la negociació, cal cohesionar-nos de nou a partir dels grans consensos que ens defineixen com a país. De posar en moviment les bases d’un projecte nacional modern, que aprèn del passat, però sobretot que mira el futur amb tota l’ambició i seguretat de qui pensa en gran. Una Catalunya inconformista, que vol avançar fent que la ciutadania decideixi lliurement el futur polític del país, tal i com va quedar demostrat a les eleccions d’ara fa un any.
Per això cal parlar de nou al conjunt del país. Parlar, pensar i governar per la Catalunya sencera. Generant oportunitats i fent arribar el benestar i la prosperitat a tothom i arreu.
Del Pirineu a Barcelona. De Girona al Camp de Tarragona. De les Terres de l’Ebre a la Catalunya central. I de Ponent al Penedès. Però també dels barris metropolitans als pobles rurals. De les poblacions del litoral a les de muntanya.
Cal activar de nou la mobilització popular en defensa dels grans consensos de la societat catalana i cal enfortir la unitat d’acció. Partint de la mirada i vocació més àmplia possible. Abandonant retrets i tornant a sumar en positiu, obligant-nos a sortir de les respectives zones de confort. I construint una proposta democràtica, consensuada i viable que atengui la pluralitat i diversitat del país, que tingui una inequívoca vocació de créixer i de recollir complicitats internes i també internacionals. I que contribueixi a desbloquejar la negociació amb l’Estat i reforci la posició catalana per fer inevitable l’amnistia i l’autodeterminació. Avancem a partir de la unitat d’acció i construïm una proposta guanyadora que respongui als grans consensos del país.
Com els deia, començaré parlant-los de la meva idea de país. De la Catalunya sencera. De com l’entenc. De com vull que avanci. De com vull que progressi.
Avui fa just un any d’unes eleccions que van mostrar una majoria independentista sense precedents. I avui també fa un any d’unes eleccions que van mostrar de forma clara i inequívoca l’existència d’una majoria de progrés. D’una majoria a favor del benestar i la prosperitat, a favor del medi ambient i del feminisme. Una majoria a favor de la cultura i la llengua catalana. I alhora, van mostrar una àmplia majoria a favor d’enfortir les institucions democràtiques. A favor dels drets civils i polítics. Del diàleg i en contra de la repressió. A favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació.
Aquest resultats electorals són el reflex del país que tenim. Amb diferents consensos més o menys amplis, que se superposen, que impliquen actors amb punts de vista diversos, però que en el seu conjunt ens mostren les idees centrals a través de les quals es construeix el país.
Idees troncals, sòlides, que tenen una continuïtat històrica, que han anat evolucionant amb el pas del temps i que avui continuen formant la base i els fonaments del catalanisme polític, cívic, social i cultural.
Aquest sistema de valors, aquests espais compartits, són els que ens identifiquen com a nació, són els que ens identifiquen com un sol poble. Una idea de país que ens ha fet avançar moltíssim. Que ens ha cohesionat i enfortit. I que avui, a ulls del segle XXI, cal reivindicar i tornar a projectar cap al futur. Avui, cal tornar a defensar la nació cívica, pròpia d’un país plural i divers com el nostre. Pròpia d’un país d’elecció, perquè la nació catalana es basa en la voluntat de ser i de formar-ne part. Cal tornar a defensar les institucions pròpies que recullen la voluntat de sobirania de la ciutadania de Catalunya. Una reivindicació històrica que avui és indestriable de l’amplíssima majoria que vol decidir lliurement el futur polític del país.
Avui, hem de tornar a projectar el català com la llengua comuna i de progrés, davant dels reptes que la globalització, els canvis tecnològics, demogràfics i de consum cultural provoquen sobre llengües com la nostra. Cal garantir el català com la llengua que ofereix més oportunitats laborals i culturals i, sobretot, com la llengua que garanteix viure realment en una societat plurilingüe.
Cal impulsar de nou tota la nostra vocació europeista i mediterrània. Pròpia d’un país obert al món, que vol participar directament i en primera persona en el projecte de construcció europea —que és el nostre projecte— i que alhora, esdevé el millor aliat per una política comunitària a la Mediterrània més solidària.
Avui, hem de seguir enfortit tot això i, al mateix temps, hem de continuar impulsant una economia al servei de les persones que fa de Catalunya un país d’oportunitats. Un país modern, avançat i cohesionador. Capaç d’adaptar-se i liderar els canvis estructurals, basant- se en la reindustrialització, l’obertura econòmica al món i una transició energètica justa. I que ofereix totes les eines perquè tothom, absolutament tothom, pugui emprendre el seu projecte de vida en llibertat.
Aquesta és la idea de país que ha impulsat les grans transformacions del segle XX. Des dels ambiciosos plans de modernització de la Mancomunitat a la gran capacitat transformadora i emancipadora de la Generalitat republicana. Dels grans consensos que es van construir en el marc de la lluita antifranquista al progrés que va suposar disposar d’eines de construcció nacional i cohesió social com la immersió lingüística i la televisió en català durant les últimes dècades del segle passat.
Aquest sistema de valors és sòlid i transversal. Però no és immutable. És un sistema que evoluciona a mesura que la societat avança, incorporant nous elements com la imprescindible perspectiva feminista o la inajornable lluita contra el canvi climàtic. Que incorpora com idees definitòries de la nostra identitat la riquesa d’una societat plural i diversa, que sap créixer i enfortir-se a través de les aportacions dels nous catalans. Catalans i catalanes vinguts d’arreu del món —en circumstàncies molt diferents i moltes d’elles extremament difícils— que han escollit Catalunya per ser casa seva i fan del país una gran terra d’acollida. El fet migratori és una constant en la història del nostre país, i això lluny de ser un problema esdevé un actiu.
Tot evoluciona. Tot progressa. Tot avança. Per això és lògic que la forma com el conjunt de valors del catalanisme es projecten cap al futur també hagi canviat en els últims anys.
Per això és lògic que el catalanisme, de forma majoritària, hagi abandonat la vella idea de modernitzar i transformar l’Estat que no vol canviar, que no dona resposta als grans consensos del país i un catalanisme que ha apostat de forma cada vegada més clara per una Catalunya independent. Una opció que es veu ratificada a les urnes cada vegada que hi ha l’oportunitat de fer-ho. Per això avui el nosaltres, que no ens conformem, que volem fer progressar el país, volem avançar defensant el dret a decidir el futur polític de Catalunya. Catalunya vol avançar defensant la democràcia i la llibertat. Catalunya vol avançar exercint un dret a l’autodeterminació que ja forma part dels amplis consensos de la societat catalana com la via òptima per resoldre el conflicte polític amb l’Estat.
Aquest sistema de valors, aquests grans consensos, donen forma al país que estem construint, a un projecte per la Catalunya sencera. Transformador, innovador i disruptiu. Un projecte centrat en les persones. En la nostra voluntat d’ajudar a fer més fàcil, amable i feliç la vida de la ciutadania. Que dona resposta a les urgències del dia a dia, que atén al conjunt de crisis provocades o agreujades per la pandèmia. Que lluita contra les desigualtats que fracturen la societat catalana, les desigualtats socials, les desigualtats territorials. Generant oportunitats per a tothom. Generant oportunitats arreu. Afrontant els reptes que té el Pirineu, que tenen les Terres de l’Ebre. Afrontant els reptes de Barcelona i de l’àrea metropolitana. I fer-ho pensant amb el conjunt del país, amb una visió integral del país, perquè avui, en una societat interconnectada com la nostra, reptes com l’habitatge, la mobilitat, la creació de llocs de treball, l’extensió dels serveis públics, no es pot afrontar sense tenir en compte el país sencer.
Aquest projecte creu en el potencial que té Catalunya i es rebel·la contra els discursos catastrofistes que no contribueixen a impulsar la nostra economia. Al contrari, hem de defensar amb orgull, també els actius que tenim. Un orgull que ha d’anar acompanyat d’autoexigència per al present i per la futur.
Aprofitem tota l’energia que tenim per consolidar-nos com la societat més innovadora i avançada de l’Europa del Mediterrani. Avui liderem el creixement econòmic. Avui liderem la creació de llocs de treball. Avui tornem a batre rècords d’exportació. Per això som atractius per les inversions estrangeres.
Però ens equivocaríem si ens centréssim únicament en respondre a les necessitats del dia a dia, per molt urgents i importants que siguin. No hem vingut a gestionar i prou, no som una simple administració autonòmica. Hem vingut a transformar. Ho he dit des del primer dia i els hi recordo sovint als membres del Govern.
El nostre projecte de país ha d’atendre les necessitats del 2022 i construir la Catalunya del 2030, però sobretot, ha de tenir l’ambició de pensar en gran i treballar amb una mirada llarga. Entenc que la immediatesa ens exigeix i ens condiciona. Però si alcem el cap ens adonarem que hem de tenir la capacitat de treballar amb aquesta perspectiva.
En poc més d’un segle, Catalunya, com bona part del món occidental, ha viscut tres grans revolucions que han canviat profundament la nostra manera de viure. La segona revolució industrial basada en l’electrificació del país. La irrupció del sector serveis, de la societat del consum i dels grans mitjans de comunicació de masses a la dècada dels anys seixanta.
I finalment, durant l’inici de l’etapa democràtica i la recuperació de les institucions catalanes, es produeix l’arribada de la informatització i l’automatització, de les telecomunicacions i del món audiovisual, que culmina amb la globalització i l’aparició d’internet.
Cadascuna d’aquestes revolucions es va afrontar amb pors i temors. Amb importants costos. Amb l’esforç de moltíssims treballadors i treballadores. I amb molta, moltíssima precarietat però amb lluites col·lectives i compartides per superar-la. Totes elles van comportar importantíssims canvis demogràfics que expliquen qui som avui. Però sense cap mena de dubte, cadascuna d’aquestes revolucions ha significat un important salt endavant en la vida del conjunt de la ciutadania.
Crec que és evident que hem entrat en una nova fase i que avui, a l’hora de participar en el món del segle present i guanyar-hi rellevància, ens cal tornar a actualitzar el projecte de país. Com va fer la Catalunya-ciutat d’Enric Prat de la Riba. Com va fer Francesc Macià amb la «caseta i l’hortet». Com va fer Jordi Pujol amb el «Som 6 milions». I com va saber fer Pasqual Maragall amb el patriotisme del drets socials. I com farem nosaltres amb la Catalunya sencera. El nostre repte avui és atrevir-nos a redefinir Catalunya. El projecte de país. A construir una proposta per la Catalunya sencera. Fer un nou salt modernitzador en tots els àmbits que arribi a tothom.
La Catalunya sencera per una economia moderna, innovadora. Plenament digitalitzada i sostenible. Capaç de crear prosperitat. De generar una riquesa que es transformi en benestar pel conjunt de la ciutadania. I això passa per la reindustrialització i ampliar encara més l’obertura a l’exterior de la nostra economia. Una economia que faci de la ciència i la recerca la nostra bandera. Que es cregui que som una potència mundial en l’àmbit de recerca, especialment en els camps de la biomedicina i en telecomunicacions i actuï en conseqüència. Ajudant, acompanyant i potenciant els excel·lents centres de recerca i els investigadors i investigadores que tenim. Col·laborant en la transferència tecnològica cap a la indústria, el sistema de salut, el tercer sector i les administracions públiques. Aquesta aposta per la ciència, per la recerca i per la innovació s’ha de traslladar en l’àmbit de les tecnologies avançades.
Hem de maximitzar la sort de disposar d’infraestructures tan importants com els supercomputadors Marenostrum per encapçalar i liderar projectes tan ambiciosos a nivell internacional com el disseny i la fabricació del xip europeu. Un projecte del tot estratègic pel conjunt de la indústria europea i que sense cap mena de dubte ha d’esdevenir un revulsiu per consolidar Catalunya com un país amb una economia d’alt valor afegit. S’ha de traslladar sabent aprofitar tot el potencial del Sincrotró Alba. I traient el màxim rendiment que Barcelona sigui la capital mundial de la telefonia mòbil.
En l’àmbit de la indústria hem de ser capaços de culminar una transformació tan transcendent per la nostra economia com ho van ser els grans canvis en la mobilitat que va viure el segle XX. Ara és l’hora de l’electrificació de l’automoció. Una autèntica revolució. Un autèntic progrés des del punt de vista de la descarbonització i de la lluita contra el canvi climàtic, però un autèntic repte per la indústria automobilística del país.
Des del Govern hi som. Hi som plenament implicats. Per això acompanyem i incentivem aquesta transformació del tot imprescindible per continuar projectant el potencial industrial de Catalunya cap al futur.
En paral·lel, la Catalunya sencera exigeix una transformació verda que està en marxa. Una transformació que implica profunds canvis en el país. Que implica canvis en el nostre paisatge, com han comportat canvis en la immensa majoria de progressos que hem experimentat com a societat.
Canvis que potser d’entrada no ens agraden, però que parteixen de la constatació que o produïm energia neta nosaltres —i tenim tot el sòl i tot el vent per fer-ho— o continuarem depenent de les nuclears i d’importar energia a través de línies de molta alta tensió.
Per això no fer res no és una opció. De la mateixa manera que fa 100 anys vam aprofitar l’aigua del Llobregat i del Ter per impulsar la nostra revolució industrial, avui cal que aprofitem el sol i el vent que tenim per impulsar una autèntica revolució verda.
Tot això és importantíssim a curt, mitjà i llarg termini. Però si la Catalunya sencera es caracteritza per alguna cosa, és per la seva capacitat d’enfortir-nos com a societat, d’aglutinar- nos, de cohesionar-nos. I això passa, com hem fet històricament, per modernitzar, enfortir i ampliar la xarxa de serveis públics que vetlla en tot moment per garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats de tothom i a tot arreu. Per rebutjar i eradicar tota forma de discriminació i violència. I per revaloritzar la llengua catalana com a llengua comuna i de progrés social.
Un país cohesionat és un país on tota la ciutadania té serveis públics de qualitat a l’abast de la mà, amb independència del poble, barri o ciutat on es visqui. L’exemple més clar són les escoles, perquè un poble sense escola, és una poble sense futur. I alhora, les escoles, el sistema educatiu és la millor garantia per assegurar que la Catalunya sencera cada dia és més una terra d’oportunitats. Per això cal continuar treballant perquè la innovació educativa arribi arreu. Cal continuar lluitant contra la segregació escolar. I cal continuar enfortint el sistema educatiu amb mesures tan transcendents com la gratuïtat del primer cicle d’educació infantil, o com hem anunciat més recentment, les millores en el calendari escolar.
El mateix passa amb el sistema de salut i tot el sistema d’acció social. Bàsics i imprescindibles per explicar el nostre estat del benestar. Àmbits on ens ha costat molt acabar de revertir unes retallades que han comportat un enorme cost social. I àmbits dels quals la pandèmia n’ha evidenciat el seu potencial i com n’arriben a ser d’imprescindibles per assegurar el nostre benestar, però també, que les desigualtats socials avui determinen la salut i l’esperança de vida de la ciutadania. Calen inversions, evidentment, i cal una voluntat modernitzadora per tal que la salut i els serveis social continuïn jugant un paper essencial en l’estat del benestar.
Però alhora, cal ser ambiciosos i treballar des d’una nou prisma, des d’una nova òptica i atendre necessitats que la ciutadania ha de tenir realment garantida per poder tenir una vida plena. Des de l’habitatge a l’accés a l’aigua, a l’energia i a la connectivitat digital.
Un país cohesionat també és una país sense discriminacions de cap mena. De cap tipus. Discriminacions que, malgrat no ens agradin, continuen existint en la nostra societat. Discriminacions, abusos i violències envers les dones i infants. Discriminacions, abusos i violències per raó de gènere, d’orientació sexual, d’origen, sobre la discapacitat o l’edat… que cal denunciar, combatre i eradicar-les definitivament.
I un país cohesionat també necessita eines com el català que ha de continuar sent la llengua comuna d’una societat on conviuen catalans i catalanes amb multitud de llengües. Per això cal seguir potenciant la immersió lingüística a les escoles. Modernitzant-la i enfortint-la, que és la millor manera de defensar-la. Perquè la immersió és l’eina que garanteix que tots els infants del país són plurilingües. No hi ha cap infant escolaritzat a Catalunya que només sàpiga català. Cap. Absolutament cap. No hi ha cap catalanoparlant que sigui monolingüe.
Per això la immersió és un model d’èxit. Perquè garanteix que tothom coneix el català com el castellà. Perquè ens cohesiona com a societat. Perquè ens ofereix un tracte entre iguals que només és possible amb eines com la immersió, articulada a través dels projectes lingüístics de centre guiats per criteris pedagògics.
La immersió és un clar exemple que cal potenciar i modernitzar les eines que tenim per assegurar el progrés de la llengua catalana. Cada època ha tingut les seves. Des de les biblioteques de la Mancomunitat a TV3, passant per les escoles de la Generalitat Republicana. Per això avui la llengua i la cultura catalanes han d’entrar de ple en l’era digital. Per això estem projectant un ambiciós hub audiovisual. Un conjunt d’infraestructures capdavanteres en l’àmbit de la producció audiovisual que vol potenciar tot un sector productiu amb un potencial econòmic enorme i que en paral·lel, asseguri una producció audiovisual en llengua catalana d’excel·lència, capaç de ser competitiva en el difícil mercat digital global.
Aquest és el país que estem construint. Aquesta és la Catalunya sencera. Que sorgeix de tot el potencial que tenim, que ha de despertar tot el nostre orgull. I sobretot que ens ha de despertar el convenciment que malgrat les dificultats, tornem a avançar.
És obvi que partim de limitacions polítiques i econòmiques que tots i totes coneixem, que ens condicionen enormement i que històricament han condicionat a totes les generacions que ens han precedit. I que les limitacions polítiques són, fonamentalment, que Espanya ni acull ni respecta els consensos de Catalunya. Per això estic convençut que les eines per fer tot això, les eines per transformar el país són la plenitud de l’autogovern, dels recursos propis i de la democràcia.
Per això lluitem. Per això som aquí. Perquè avui la plenitud de l’autogovern, dels recursos propis i de la democràcia passa de forma inevitable perquè la ciutadania pugui votar lliurement, pacíficament i democràticament quin ha de ser el futur polític del país.
A vegades perdem la perspectiva històrica i crec que és bo recordar perquè hem arribat fins aquí. Que el que hem viscut aquest últims anys no és fruit d’un moment ni d’una conjuntura determinada. La situació actual és estructural i respon a la incapacitat de l’Estat d’entendre, donar cobertura i potenciar els grans consensos que defineixen Catalunya. Respon al propi cansament de la societat catalana d’intentar transformar Espanya, un Estat que no vol ser transformat.
És cert que tot el procés d’elaboració de l’Estatut —des de com es va retallar al Congrés fins a l’estocada del Tribunal Constitucional— van contribuir a evidenciar aquest distanciament que crec del tot natural i inevitable. I estic convençut que si no s’havia produït abans era perquè els règims autoritaris ho impedien. Dit d’una altra manera, en el moment que la democràcia s’ha consolidat a Espanya, amb pocs anys s’ha evidenciat que la forma d’entendre el país que tenim a Catalunya no té cabuda amb la forma com s’entén i identifica la pròpia Espanya.
Avui, la voluntat popular que dota de legitimitat democràtica a tots els consensos de Catalunya s’ha vist alterada per part de l’Estat. Però el cas de l’Estatut ni molt menys n’és l’excepció. Tenim infinitat d’iniciatives del Parlament i del Govern, encaminades a millorar la vida de la ciutadania, que han acabat bloquejades o laminades pel Tribunal Constitucional. La llei de pobresa energètica, la llei d’impostos als habitatges buits, la llei d’igualtat entre homes i dones, la llei d’emergència habitacional, la llei contra el canvi climàtic… I l’últim exemple és la pròpia immersió lingüística.
Per tot això cada dia som més els que defensem la independència com a mitjà per impulsar els grans consensos que tenim com a país. I per això, aquest país ha decidit empoderar-se i ha donat la veu a la ciutadania en el referèndum de l’1 d’octubre, però també a les urnes en cada elecció o en el procés participatiu del 9N.
Avui a Catalunya hi ha una majoria àmplia, sòlida i transversal que vol decidir el futur polític del país. Una àmplia majoria que vol votar en un referèndum, un referèndum democràtic reconegut per totes les parts i ja de votar si Catalunya ha d’esdevenir una República independent en el marc de la Unió Europea.
I és la incapacitat de l’Estat de donar resposta a aquesta realitat, a aquesta majoria, el que provoca el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Això és el que cal resoldre, això és el que cal atendre en la negociació que tenim oberta amb l’Estat, la qual ha començat a avançar, la qual ha de començar a aportar resultats.
Mai fins ara l’Estat espanyol havia reconegut l’existència d’un conflicte polític amb Catalunya. I mai abans s’havia mostrat disposat a negociar.
Amb la victòria independentista del 14 de febrer d’ara fa un any i la configuració d’un Govern independentista i de progrés el mes de maig, les coses s’han començat a moure. El mes de juny es concedien els indults, un pas indispensable per donar confiança i oferir crèdit a la voluntat negociadora de l’Estat. I al setembre es reunia de nou la mesa de negociació superant la paràlisi provocada per la pandèmia i també la paràlisi provocada especialment per la injusta inhabilitació del President Torra. Però no n’hi havia prou amb aquestes mesures per resoldre el conflicte. I avui ens trobem en una nova situació de bloqueig. És evident que està costant molt avançar. I això, no ha de sorprendre a ningú. Ja sabíem que no seria fàcil, perquè els punts de partida són molt distants, i generar confiances, acostar posicions i construir acords moltes vegades exigeix temps, paciència, discreció i una mirada llarga que ens aïlli dels contextos polítics més immediats.
Però crec que avui hem de compartir amb el conjunt del país que el procés de negociació viu un moment de dificultat per la poca valentia del govern espanyol, que es nega a fer una proposta política per a Catalunya. El repte que tenim per davant és immens. Per això no es pot entendre que es dilati la celebració de la mesa de forma reiterada per interessos de partit.
Perquè això només aconsegueix sembrar dubtes sobre la voluntat real de resoldre el conflicte i dona arguments a tots aquells que desitgen que el procés de negociació descarrili, fracassi i acabi sense acord.
Tots els processos de resolució de conflictes polítics són complexos i passen per alts i baixos. Passen per fases com l’actual. Per això estic convençut que la superarem. I que per superar- les cal afavorir canvis en la correlació de forces que permetin enfortir la posició catalana.
Per això necessitem reactivar tota la nostra força. Tota la nostra força institucional i la mobilització política de tots els actors perquè quan hem demostrat tota la nostra força de forma unitària l’Estat s’ha vist obligat a moure’s. Crec que l’exemple més evident són els indults. En cap cas són la solució. Però són i han estat un pas important, perquè reconeixen que la sentència del Tribunal Suprem va ser injusta i perquè van permetre que dirigents polítics enormement compromesos sortissin de la presó i recuperessin la seva llibertat. I estigueu-ne segurs, sense la gran victòria de l’independentisme d’ara fa un any no s’haurien produït.
El Govern de l’Estat no es mourà per voluntat pròpia. Es mourà per la nostra fortalesa. I aquesta fortalesa la tenim i això vol dir que hem d’actuar amb més generositat, amb més unitat i amb més cohesió.
Hem de forçar el govern de l’Estat a moure’s i que comenci a parlar de propostes que afrontin realment l’arrel del problema. Complir amb les obligacions no és una proposta. Cal afrontar el problema com li exigeix el Consell d’Europa. Començant per retirar les causes contra el President Puigdemont i la resta de polítics exiliats. I acabant per trobar una solució democràtica al conflicte.
Mirem què han fet altres països i aprenem-ne. Aprenem del Canadà i el Regne Unit. Del Quebec i d’Escòcia. Escòcia i el Regne Unit van acordar el referèndum el 2012, l’any després de la primera majoria independentista, la qual, per cert, no superava el 50% de vots. I el Canadà i el Quebec es van dotar d’unes regles del joc, d’una llei de claredat, que determina el camí a seguir, oferint seguretat a totes les parts.
Aquest és el camí. Partim dels principis democràtics i a partir d’aquí, estudiem totes les vies i tots els mecanismes possibles, i que només depenen de voluntat política, per permetre a la ciutadania votar el futur polític del país.
La resolució del conflicte és una necessitat històrica. És un compromís democràtic ineludible. Per això si algú entén que un procés de negociació és només com un peatge tàctic que cal pagar per governar l’Estat és que no ha entès res. No ha entès que sense una resolució democràtica i acordada a la qüestió catalana, Espanya té per davant l’autoritarisme, com tantes vegades la història ens ha demostrat.
Això és el que està en joc. Perquè el que realment afavoreix la dreta i l’extrema dreta és no presentar un projecte alternatiu. És no afrontar i resoldre el conflicte de fons.
Si a la propera legislatura espanyola hi ha un govern del PP i VOX no serà per culpa de l’independentisme. Serà per la poca valentia de l’actual govern de l’Estat d’afrontar les grans qüestions que resten pendents per resoldre, entre elles el conflicte polític amb Catalunya.
L’esquerra espanyola ha de triar si vol completar la reforma democràtica pendent que inclou el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i, per tant, de l’existència del dret a decidir o es limita a representar una esquerra conservadora, immobilista i conformista, acomplexada davant l’amenaça de la dreta de sempre.
L’esquerra espanyola ha de triar si es conforma amb ser una democràcia en retrocés, dèbil i defectuosa —que necessita d’una llei mordassa per controlar a la ciutadania, que necessita d’un Consell General del Poder Judicial copat per la dreta nacionalista per condicionar la justícia— o si és capaç d’abordar totes les renúncies de la Transició.
Per això cal que el Govern de l’Estat sigui valent, deixi d’actuar unilateralment i aprofiti l’oportunitat que ens ofereix la mesa de negociació per afrontar un dels grans reptes que té pendent. Aquesta legislatura és per avançar i per trobar una via democràtica perquè la ciutadania decideixi. Quin missatge estan donant si neguen de forma reiterada la possibilitat de construir aquesta via? Una condemna a perpetuïtat? Una expulsió del marc de dret i de llibertats fonamentals? És aquesta la proposta de l’Estat per Catalunya?
Podem discutir el quan, podem discutir el com. Les fórmules i els condicionants. Però el que no podem acceptar com a resposta és que mai, mai, mai, hi haurà una via democràtica per tal que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. A ningú li ha de fer por la democràcia. A ningú li ha de fer por que la ciutadania decideixi.
La negociació i l’acord —sigui a través de l’actual mesa de negociació o a través d’altres eines que es puguin construir si l’actual procés acaba sense acord— és la millor via per fer-ho possible. És la millor opció per aconseguir-ho. Per principis i per compromís democràtic i per la voluntat de voler comptar i incloure a tothom. Aquest és un valor al qual no hem de renunciar mai. Mai ens hem de deixar prendre la bandera de la democràcia, del diàleg i de la negociació. I mai hem de confondre negociar amb renunciar. Perquè per aconseguir la independència sabem que més tard o més d’hora, haurem de passar per un procés de negociació. Per tant, aprofitem l’oportunitat que ara se’ns obra, amb tota l’exigència i amb la màxima ambició.
Però si la negociació no avança, si no es comencen a visualitzar resultats, és evident que no ens podem quedar de braços plegats. Per això cal activar tots els mecanismes de pressió per desbloquejar la negociació. Per reforçar la posició catalana en la pròpia negociació, per forçar a l’Estat a moure’s i a fer una proposta. Per obrir vies i per crear noves oportunitats de negociació quan aquesta encalla, per poder continuar avançant si finalment descarrila. I sobretot, perquè reforçar-nos i enfortir-nos és imprescindible per fer inevitables l’amnistia i l’autodeterminació.
Per això cal mostrar de nou tota la nostra força. Tota la nostra cohesió. Tota la nostra unitat d’acció. Cal posar en moviment les bases d’un catalanisme modern i inconformista, que mira al futur amb una immensa vocació transformadora, i això passa –al meu entendre- per set condicions.
La primera condició per aconseguir-ho és enfortir i visualitzar els deu grans consensos que existeixen a la nostra societat. Enfortir i projectar el conjunt de valors que expliquen i donen forma a la Catalunya sencera. Enfortir la idea que som una nació i que tenim unes institucions pròpies que mostren tota la nostra voluntat sobirana. Que som terra d’acollida, on el català juga un paper bàsic com a llengua comuna i de progrés social. Que som un país europeista, obert al món i que vol liderar el projecte europeu per a la Mediterrània. Un país on tothom pot desenvolupar el seu projecte de vida en llibertat. Un país d’oportunitats, que lliga el progrés econòmic i el benestar de tota la ciutadania com dues idees complementàries i del tot indissociables. Un país que reconeix que cal fer un salt endavant que no pot esperar més en la transformació feminista i en la lluita contra el canvi climàtic. I un país que defensa l’amnistia i el dret a l’autodeterminació per resoldre el conflicte amb l’Estat espanyol.
Aquests són els grans consensos de la Catalunya del 2022. Els valors que projecten la Catalunya sencera. I avui, davant l’actual situació de bloqueig, ha arribat el moment de tornar a posar en moviment aquestes bases del catalanisme per tornar a avançar. Per projectar-nos cap el futur i per garantir que Catalunya segueix sent un sol poble.
Per això iniciaré un diàleg amb el conjunt d’institucions del país i amb els principals actors polítics, econòmics, socials, cívics i culturals per compartir impressions i sobretot per traduir aquests consensos en accions polítiques concretes. Començant pels diputats i diputades catalans a Madrid i els diputats diputades catalans al Parlament europeu. Per decidir conjuntament com volem que sigui la Catalunya del futur.
Al llarg de les properes setmanes em trobaré amb tots ells, per compartir aquest neguit, aquesta preocupació, aquesta idea de posar en moviment els grans consensos que tant ens han fet avançar per superar la situació actual. Em trobaré amb tothom amb qui en bona mesura comparteix la majoria d’aquests consensos. Perquè és del tot imprescindible que el conjunt de consensos que compartim guiïn i determinin la defensa dels interessos de Catalunya a l’Estat i a la pròpia Unió Europea. Per això em trobaré amb tots ells. Per començar a traduir els consensos amb accions polítiques concretes.
La segona condició per tornar a avançar és governar bé. Un govern ambiciós i transformador. Autoexigent. Situat de forma inequívoca al costat de la gent. Que governa per a tothom. Que governa pensant en tot el país, en la Catalunya sencera. Que atén les necessitats més
quotidianes alhora que construeix i dona forma a com serà el país a mitjà i llarg termini. I un govern que es compromet a impulsar políticament els grans consensos de país.
La tercera condició és continuar apostant pel progrés econòmic i social. El progrés econòmic és el motor del progrés social. La base que ens assegura continuar sent un país fort i cohesionat. Per això ens hem d’anticipar als canvis i a les transformacions. Incentivar-les i liderar-les. Per continuar sent competitius. Per avançar, per créixer. Per poder transformar la prosperitat en benestar per al conjunt de la ciutadania.
La quarta condició és la mobilització popular en defensa dels grans consensos de la societat catalana. En defensa del progrés i del benestar. En defensa dels drets socials. En defensa dels drets culturals i lingüístics. En defensa dels drets civils i polítics. En defensa de l’amnistia i l’autodeterminació. Aquest és el gran capital polític que tenim. La ciutadania. Per això cal tornar-li a oferir un projecte global, ambiciós i amb vocació de majoria.
La cinquena condició és tornar a visualitzar aquests grans consensos a les urnes. I aquí la propera fita són unes eleccions municipals que han de servir, un cop més, per demostrar que aquests consensos representen el conjunt del país, representen la Catalunya sencera. Que han de servir per tornar a visualitzar els grans consensos d’avui fa un any.
La sisena condició és la internacionalització del projecte. Teixint complicitats. Cercant i construint aliances del tot imprescindibles pel progrés social i econòmic, i el reconeixement de Catalunya.
I l’última condició és recosir una unitat d’acció del tot essencial per tornar a avançar. Una unitat d’acció oberta a tothom, però especialment pel conjunt del sobiranisme i de l’independentisme. Ens toca a tots i a totes estar a l’alçada del moment. Escoltem-nos. Perquè escoltar no fa mal a ningú. I deixem de mirar-nos de reüll. Deixem de competir per veure qui és més independentista més d’esquerres. Ningú no és més independentista que ningú. Ni els que hem defensat la independència en solitari durant dècades, ni els que s’han fet independentista avui mateix. Tots tenim un objectiu compartit. I tots i totes hi fem falta!
Hem d’entendre que no hi ha una única manera de ser independentista. No hi ha una manera bona i una de dolenta de ser independentista. Quan reduïm el debat a identificar herois i traïdors hi perd el conjunt del moviment. Hem d’entendre que el moviment independentista és plural i és divers, com ho és el propi país. Aquesta és la nostra força. Això és el que ens fa guanyadors.
Per això cal abandonar un tacticisme, retrets i desconfiances que ens debiliten. Que debiliten la nostra posició negociadora, i que impedeixen construir escenaris de futur. Per això cal refer les confiances, amb una mirada àmplia i inclusiva. Que compti amb el conjunt del sobiranisme per fer inevitable l’amnistia i l’autodeterminació. Que deixi de parlar de si mateix per tornar a parlar del país i cap al conjunt del país.
Cal treballar amb mentalitat constructiva i tornar a sumar, tornar a treballar en positiu. Perquè sabem que avancem de forma imparable quan som capaços d’oferir a la ciutadania una proposta: democràtica, consensuada, honesta, que recull la voluntat popular, que atén la pluralitat i diversitat del país, que ens cohesiona i amplia els suports, i que és capaç d’enfortir les complicitats internacionals.
Aquesta és la proposta guanyadora. Aquesta és la proposta que ens permet guanyar la llibertat. La que parteix dels grans consensos de Catalunya. Avancem, doncs, amb la proposta que parla i es dirigeix al país sencer. A la Catalunya sencera. Avancem amb la proposta que pensa, parla i treballa amb la Catalunya sencera. Avancem enfortint la idea que Catalunya és una nació i que tenim unes institucions pròpies on resideix tota la nostra voluntat de sobirania. Avancem enfortint Catalunya com una terra d’acollida i on el català juga un paper essencial de la cohesió social. Avancem reforçant el nostre europeisme. Avancem fent de Catalunya un país d’oportunitats on tot, absolutament tot, és possible. Avancem a partir del feminisme i la lluita contra el canvi climàtic. Avancem per fer inevitable l’amnistia i l’autodeterminació. I avancem cap a una Catalunya la volem pròspera, que la volem justa i que precisament per això la necessitem lliure.