L’oferta pública d’adquisició (opa) presentada pel BBVA sobre el 100% del capital del Banc Sabadell, amb la finalitat de culminar en una fusió per absorció, ha arribat al consell de ministres. S’obre ara un període decisiu per avaluar-ne l’impacte, en què serà imprescindible una anàlisi rigorosa perquè hi ha molt en joc.
Ens trobem davant d’una operació insòlita entre dues entitats plenament solvents, rendibles i consolidades, que no presenten cap problema financer ni estructural que justifiqui, des de l’interès públic, una integració d’aquestes característiques. No és una operació de rescat ni una reestructuració motivada per raons d’estabilitat sistèmica, com sí que ho han estat altres fusions recents en el sector bancari.
Més enllà dels interessos corporatius de l’entitat adquirent, una operació d’aquest abast requereix una anàlisi curosa dels seus efectes socials, territorials i econòmics sobre el teixit productiu i la ciutadania, més enllà de l’avaluació de competència ja feta per la CNMC.
Nombroses entitats empresarials, cambres de comerç i sindicats –especialment de l’arc mediterrani– han expressat amb contundència la seva oposició a l’opa, alertant de les greus repercussions que podria tenir per a l’interès general. En aquest context, voldríem destacar cinc punts crítics:
1. Ocupació i cohesió territorial. L’impacte sobre l’ocupació seria molt sever: fins a 10.000 llocs de treball directes i fins a 31.000 en total, comptant-hi subcontractes i pimes afectades. Més del 70% d’aquestes pèrdues es concentrarien a Catalunya. L’experiència d’integracions anteriors mostra que els acomiadaments reals acostumen a superar les previsions. En termes de cohesió territorial, l’opa accentuaria el desequilibri territorial que ja existeix. No cal concentrar més poder econòmic a Madrid, sinó just a l’inrevés, desconcentrar-lo.
2. Exclusió financera i menys accés a serveis. El tancament de fins a 800 oficines afectaria especialment zones amb baixa densitat d’oficines bancàries, com moltes comarques catalanes, valencianes –particularment a Alacant– i les Illes Balears, cosa que agreujaria encara més la bretxa en l’accés als serveis financers. En només quinze anys, hem passat d’un model amb moltes entitats, especialment caixes d’estalvis, a un altre amb molt poques. La concentració ja està més que feta, no cal anar més enllà.
3. Pèrdua de suport a les pimes. El Banc Sabadell manté un vincle estratègic amb el teixit de petites i mitjanes empreses, mentre que el BBVA ha estat més orientat a grans empreses i mercats globals. La fusió concentraria el 60% del crèdit bancari en només tres entitats, amb la conseqüent reducció de la competència i de les opcions de finançament per a les pimes. Ja durant la crisi del 2008 es va evidenciar que les empreses amb menys diversificació bancària van ser les més vulnerables. L’eix mediterrani no només concentra una elevada densitat de pimes, sinó que actua com el gran pulmó exportador de l’Estat. Perjudicar aquest teixit empresarial suposa debilitar l’economia mediterrània i, amb ella, el conjunt de l’economia espanyola.
4. Desarrelament territorial del capital. El 85% del marge del Banc Sabadell es genera a Espanya, mentre que en el cas del BBVA no arriba al 30%. La fusió suposaria una pèrdua d’arrelament territorial del capital i una menor vinculació entre el sistema financer i les necessitats del teixit productiu local. També reduiria la presència d’operadors amb vocació de proximitat i capacitat per acudir a emissions de deute públic, debilitant la profunditat del mercat sobirà. En un context en què la sobirania econòmica i l’enfortiment del capital local són estratègics, aquesta operació apunta en la direcció oposada.
5. Riscos sistèmics. Les grans fusions bancàries concentren poder i generen riscos estructurals que poden comprometre l’estabilitat del sistema. Quan una entitat esdevé “massa gran per caure”, augmenta el risc moral i la possibilitat de rescats públics. Aquesta dinàmica trasllada els riscos privats a la ciutadania. Cal un sistema bancari diversificat, amb competència real i regulació orientada a l’estabilitat i l’interès general.
Per això, cal que el govern espanyol analitzi l’operació amb el màxim rigor i des d’una perspectiva d’interès general. En diversos països europeus, les autoritats públiques han condicionat o bloquejat operacions similars; en el cas italià, les condicions imposades a la fusió entre Unicredit i BPM n’han forçat la reconsideració.
Europa necessita una unió bancària forta i un mercat interior realment integrat. El que cal impulsar són fusions transfrontereres que donin lloc a entitats amb una veritable dimensió europea, no pas incrementar la concentració dins de les fronteres d’un sol país. A Espanya, la falta de competència ja ha tingut conseqüències visibles: dipòsits escassament remunerats i un crèdit més car per a famílies i empreses.
Per tot això, considerem que l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell és contrària a l’interès general. El consell de ministres disposa d’instruments legals, tant en la legislació nacional com europea, per tal de garantir-ne la protecció.
No ens trobem davant una simple adquisició d’accions, sinó davant una operació que pot comportar la pèrdua d’autonomia del Banc Sabadell com a entitat independent. Les implicacions van molt més enllà de l’àmbit corporatiu: hi ha riscos reals per a l’ocupació, la cohesió territorial i l’accés al finançament de les pimes, especialment en els territoris de l’arc mediterrani. La recuperació de centres de decisió econòmica a Catalunya també es veuria greument afectada si es perd el Sabadell. És moment d’actuar amb claredat i responsabilitat institucional. Si volem preservar un sistema bancari més proper, plural i resilient, aquesta opa s’ha d’analitzar amb la màxima prudència, transparència i rigor.