Aquestes setmanes es commemoren els cinquanta anys de la mort del dictador i de la restauració de la monarquia a l’Estat espanyol. Un sector important de l’oficialitat estatal ha volgut convertir aquesta efemèride en una celebració acrítica de la institució monàrquica, presentant-la com l’antítesi natural de la dictadura i, poc més que l’aglutinador democràtic d’una transició suposadament modèlica. Però aquesta lectura és una falsedat històrica. Obviar que la restitució de la monarquia borbònica fou, precisament, una decisió del mateix règim franquista per garantir la continuïtat dels seus elements fonamentals és un insult a la intel·ligència democràtica. I per això, avui és imprescindible parlar clar per evitar una nova desmemòria col·lectiva.
La democràcia espanyola postfranquista va néixer marcada per una anomalia antidemocràtica: la imposició d’una monarquia que no va ser sotmesa a cap validació ciutadana específica i al voltant de la qual gairebé tothom va tancar files i va callar, potser per por d’un mal major. D’aquí la mitificació del rei Joan Carles I, especialment durant la mateixa Transició, malgrat les ombres més que significatives. Malgrat ser successor designat pel dictador. Una falta de legitimitat des de l’origen que condiciona encara avui la institució.
És més: ni legitimitat, ni fiscalització democràtica. La monarquia espanyola no s’ha sotmès mai veritablement a cap rendició de comptes. La falta de transparència i un cert servilisme estructural han permès dècades d’opacitat i escàndols, especialment durant l’omnipresent regnat del rei emèrit, molts encara per esclarir. I han evitat, alhora, qualsevol tipus de consulta o qüestionament col·lectiu. Cal recordar un fet democràtic elemental: els més joves que van poder votar al referèndum de ratificació de la Constitució —i, per tant, indirectament, sobre si preferien la monarquia o la república— són la generació que avui s’està jubilant.
“Obviar que la restitució de la monarquia borbònica fou, precisament, una decisió del mateix règim franquista per garantir la continuïtat dels seus elements fonamentals és un insult a la intel·ligència democràtica.”
La monarquia espanyola aprofita la inèrcia per anar fent, acumulant alguns gestos aparentment plurals i diversos per complir amb el que avui és políticament correcte. Però ni representa la realitat plural d’Espanya, ni la diversitat de l’Estat. Tot al contrari: és el símbol d’una Espanya única, centralista, castellana, que tracta la diversitat amb condescendència, quan no amb una contundència injustificada. Ho vam veure amb el discurs del 3 d’octubre.
Però a Catalunya això ho sabem de fa anys. Catalunya, de fet, ja no tenia rei. El patiment històric infligit pels Borbons al poble català forma part de la nostra memòria col·lectiva. I aquells sis minuts de vergonya del discurs del rei Felip VI el 3 d’octubre ho van constatar novament. Hauria pogut fer un discurs de cap d’Estat, intentant rebaixar la tensió, reconeixent l’evident violència policial contra la ciutadania que l’1 d’octubre només volia votar, i potser fent una crida al diàleg i a la política. Però va passar exactament el contrari, o pitjor encara. El monarca va optar per l’enfrontament i per negar els drets bàsics, deixant clar -novament- que no era el rei dels catalans.
Aquell discurs va actuar com un aval explícit, no només de la violència policial de l’1-O, sinó també de la repressió. Un sector de l’alta judicatura, que ja venia amb l’anticatalanisme de casa, va voler complir amb l’encàrrec del discurs i iniciar una etapa repressiva que ha marcat profundament els darrers anys: presó, exili, persecució judicial i sofriment per a centenars de persones que simplement es van mobilitzar o van complir amb les seves funcions institucionals. Va caldre impulsar un procés de negociació per frenar aquella espiral: aconseguir els indults, negociar la supressió del delicte de sedició al Codi Penal i, finalment, l’aprovació d’una llei d’amnistia que encara avui ha de ser aplicada plenament.
I malgrat tot, aquell aval no ha estat mai rectificat. No hi ha hagut cap gest ni paraula que indiqui la correcció, matisació o revisió d’aquella posició. Avui mateix, el nucli més conservador dels jutges del Tribunal Suprem continua resistint-se a aplicar la llei d’amnistia, malgrat comptar amb l’aval del Tribunal Constitucional i del recent dictamen de l’advocat general davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Encara avui s’està complint l’encàrrec del discurs del 3 d’octubre.
El conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat continua obert. I, més que mai, cal aprofundir en el procés de negociació política. Però és evident que la monarquia no rema en aquesta direcció. Catalunya no té rei perquè no en vol tenir, perquè no volem ser súbdits de ningú. Perquè no creiem en les estructures arcaiques i ancorades en un temps que ja no és. De fet, el baròmetre del CEO constata que més d’un setanta per cent dels catalans preferiríem una república.
Catalunya no té rei. Té ciutadania, institucions i una voluntat democràtica que ha de ser respectada. El futur del nostre país només pot construir-se des de la llibertat, la memòria i el compromís amb la democràcia. Des de la societat lliure, plural i moderna que som. Sabent, alhora, que només des del diàleg, la negociació i l’exercici de la democràcia es pot resoldre aquest conflicte latent. Catalunya vol decidir el seu futur. I ho vol fer com ho fan les societats madures: votant. Votant-ho tot.