Article publicat a Diners | La Vanguardia
Friedrich List (1789-1846) està considerat per molts com el pare intel·lectual, juntament amb Alexander Hamilton i el seu Report on manufactures (1791), de la política industrial moderna. Oposat al lliurecambisme a ultrança defensat pel britànic David Ricardo i la seva teoria de l’avantatge comparatiu, List advocava pel foment de l’Estat de la manufactura, especialment la protecció comercial de les «indústries naixents», per afavorir així el seu desenvolupament davant la competència exterior més competitiva (a inicis del segle XIX, bàsicament els productes provinents de Gran Bretanya, first menjar de la primera revolució industrial). Al costat del proteccionisme, List defensava una política de construcció d’infraestructures (fonamentalment, el ferrocarril) i de suport a l’educació de la població i a la recerca científica com a camins per accelerar la industrialització.
En els últims temps, les idees de List han revifat a Berlaymont, l’edifici de la Comissió Europea. L’aprovació de la proposta de la Industrial Accelerator Act per part del col·legi de comissaris representa el punt àlgid de la ruptura amb el camí que s’ha seguit en les últimes dècades per part de la UE, que havia supeditat fins ara tota mesura de suport a la indústria al manteniment de la política de lliure competència, la limitació dels ajuts de l’ Estat i la neutralitat sectorial. L’informe Draghi, la Bruíxola de la Competitivitat i el Clean Industrial Deal han aplanat el camí a aquesta iniciativa del comissari Séjourné que tot just ara comença l’ardu procés de codecisió que hauria d’acabar amb la seva aprovació definitiva en uns mesos.
L’emissió de deute conjunt europeu el 2020 per finançar les polítiques de recuperació de la crisi provocada per la covid va ser qualificada com «el moment hamiltonià d’Europa», recordant l’endeutament conjunt impulsat per Alexander Hamilton el 1790 per finançar els costos de la guerra d’Independència dels EUA, que es va convertir en un catalitzador per a la unitat política de la jove nació. Estem avui davant d’un moment listià a Europa que per la seva importància podríem qualificar de ruptura listiana europea?
La Industrial Accelerator Act (en endavant, IAA) té com a objectiu respondre als reptes de descarbonització, els canvis geopolítics i la millora de la competitivitat, i pretén elevar la manufactura del 14,3% al 20% del PIB de la UE el 2035. Per assolir-ho, la Comissió Europea abandona la neutralitat sectorial i designa explícitament els sectors industrials estratègics que donarà suport. Tres instruments proposats confirmen la ruptura amb el paradigma anterior: la contractació pública i les ajudes condicionades al made in EU (requisits de baix carboni i/o d’origen europeu aplicables a acer, ciment, alumini, automoció i tecnologies de zero emissions netes); l’agilitació de llicències i la designació d’àrees d’acceleració de fabricació industrial, i el control i condicionalitat de la inversió estrangera directa (en inversions superiors als 100 milions d’euros en sectors estratègics). Veiem, doncs, tres instruments fonamentalment «listians»: l’Estat com a creador actiu de demanda, com a organitzador del territori productiu i com a filtre de la integració en les cadenes de valor global, respectivament. Gairebé dos segles després de la publicació del Sistema Nacional d’Economia Política, les idees de l’economista alemany irrompen com una ruptura doctrinal del que s’havia defensat fins al moment: Europa ja no pot ser només una Zollverein (‘unió duanera’) ampliada a vint-i-set estats, sinó que la UE ha de ser activa promovent la seva indústria, per raons econòmiques però sobretot d’ autonomia estratègica i garantia futura del manteniment del model social europeu.
La ruptura doctrinal que representa la IAA, però, pot resultar incompleta o tenir uns efectes pràctics limitats si no es millora durant el tràmit parlamentari. La vista es dirigeix al retrovisor industrial: fonamentalment, és un text centrat en mesures defensives de l’estructura industrial avui en risc (indústries intensives en energia, sector de l’automoció) i tecnologies net-zero, però no té prou presents les tecnologies i sector que estan definint la competitivitat actual i futura, com els semiconductors, la intel·ligència artificial, la quàntica, la biotecnologia i la robòtica.
Precisament, el XV Pla Quinquennal xinès, aprovat en els mateixos dies en l’Assemblea Popular Nacional, es converteix en un mirall incòmode però alhora revelador. En aquest instrument de planificació de l’ economia més poblada del planeta i que ha registrat el major creixement en les darreres quatre dècades, àmbits com semiconductors, IA, quàntica, computació bàsica, màquines-eina o robòtica tenen un protagonisme fonamental, juntament amb una aposta pel creixement de la inversió en R + D superior en un 50% al creixement del PIB marcat com a objectiu.
Per als interessats, recomano una lectura de l’informe que el Kiel Institute for the World Economy ha publicat sobre la proposta de la Comissió, titulat Ambició sense precisió. Aquesta institució econòmica alemanya traça un diagnòstic en el qual subratlla cinc àmbits de millora. En primer lloc, el risc de barrejar objectius dispars amb instruments no diferenciats. En segon lloc, i com hem subratllat anteriorment, un excés de focalització en les indústries actuals en comptes de construir capacitats futures. Seguidament, els riscos de no aplicar quirúrgicament i amb precisió els requisits de made in Europe, la qual cosa provoca un increment de costos d’input intermedis per a indústries europees. En quart lloc, la sobrecàrrega de requisits sobre un sol instrument, la inversió estrangera directa, per promoure sectors emergents estratègics. I finalment, no dotar de més eines l’objectiu d’assolir el 20% del PIB en indústria a Europa el 2035 per fer-ho possible.
I Catalunya? Si mirem cap a dins, Catalunya té en gran part els mateixos reptes que la resta d’Europa i, per tant, necessita d’aquesta política industrial activa molt més completa, que representi una veritable ruptura listiana i no només un canvi doctrinal. Sectors com el químic (i el seu subsector farmacèutic) i altres intensius en energia (ciment, acer, etcètera) poden veure’s beneficiats per la IAA, però es requereix més ambició, concreció i dotar adequadament dels instruments per fer-ho possible.
Cap a fora, Catalunya té actius que poden contribuir als reptes europeus d’autonomia estratègica, competitivitat i descarbonització, com el seu teixit industrial (malgrat tots els reptes i dificultats), la potència del sector biotecnològic i la xarxa de centres de recerca de primer nivell que ja han impulsat projectes en l’àmbit dels semiconductors (ICN2 amb l’InnoFAB), computació quàntica (ICFO), supercomputació i IA (BSC) o descarbonització (ICIQ). És imprescindible, doncs, una mobilització de país que permeti incorporar a l’ Annex I de la IAA aquests àmbits industrials i tecnologies estratègiques. Fer-ho permetrà potenciar al màxim el futur Pacte Nacional per la Indústria 2026-2030, que té el repte de revalidar l’èxit del pacte anterior, i alinear les prioritats catalanes amb la disponibilitat de finançament europeu.
Ens trobem, doncs, davant d’un moment de ruptura listiana a Europa? Doctrinalment i des del relat polític, és evident que és així. Però des del punt de vista pràctic i de les conseqüències econòmiques, geopolítiques i de cohesió social al Vell Continent, podem dir que ara per ara és una ruptura incompleta, que mira en excés el retrovisor i que ha d’apostar amb molta més força per les indústries vinculades a la tecnologia de frontera, que és on es juga la batalla de la millora de la productivitat de les pròximes dècades. El futur econòmic, l’ autonomia estratègica i el model democràtic europeu passen, doncs, per una política industrial ambiciosa, determinada i ben instrumentada.
Llegiu-lo aquí: Cap a una ‘ruptura listiana’ europea?, per Pere Aragonès